diumenge, 29 de maig de 2016

Estimada, he de parar

Granollers, 23 maig 2016.

Estimada,

He de parar.

Potser ja t'ho imaginaves, però ara ho tinc clar. He de parar de buscar-te.

Sé que hi ha diferents maneres, però jo he escollit aquesta. Tallar amb tu és el més adequat per a aconseguir el que vull.

Podria dir-te mil excuses per a parar la nostra relació. Però no ho faré. He de parar perquè sento que no et trobo. I quan ho faig, sento que et perdo.

Tenir-te al meu costat va convertir-se en una obsessió; una relació que no era sana. Però ara m'he adonat que perseguir-te tant era el que més ens allunyava.

I potser al principi em costa una mica acceptar que ja no seràs el meu objectiu, però estic segura que tot anirà bé.

De vegades em fa la impressió que tota la meva vida ha estat condicionada per tu i que no podré deixar-te anar. Però sé que és el que he de fer.

Adéu, estimada felicitat.

He de parar de buscar-te, perquè quan ho faig és quan sento que t'he trobat.

Núria

Mai ningú,però ell sí

Aquella noia va canviar,
mai ningú la va estimar.
A mai ningú va preocupar,
una noia trista es va tornar.

El seu somriure era fingit,
sempre entre dubtes i neguits.
Cap sospita va aixecar,
mai ningú va preguntar.

La gent d'ella s'allunyava,
però a ella ja no l'importava.
Un noi havia trobat,
que d'ella estava enamorat.

El sol li agradava,
la pluja anhelava,
aquell noi li encantava.

El seu amor va anar creixent,
gens importava la resta de gent.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Horòscop dels adolescents

AQUARI

Aquesta setmana et passaran moltes coses. Has de tenir present que no tot és el que sembla. En aquests dies t'adonaràs que els petits detalls marquen la diferència.

AMOR: coneixeràs una persona que et farà veure les coses diferents. No tinguis pressa, les coses passaran quan hagin de passar.

ESTUDIS: recuperaràs la motivació que havies perdut, tot seguirà igual o encara millor.

FAMÍLIA: els teus familiars i tu us unireu més que mai aquesta setmana, relació que durarà i farà que us comprengueu més uns als altres.

SORT: la bona sort està del teu costat aquesta setmana, aprofita-la! Si vols esprémer al màxim aquest toc de bona sort, utilitza tons de color verd! Aquest és el teu color de la setmana!



BESSONS

Aquesta setmana serà una mica estranya per a tu. Coneixeràs a fons una persona que et marcarà molt. Però vigila, tingues present què és el més important.

AMOR: les coses estan passant massa ràpid, no tinguis pressa. T'estàs enganxant a una persona que serà una bona influència per a tu. Gaudeix del moment!

ESTUDIS: aquesta setmana vas una mica just amb les notes, esforça't i tot anirà bé.

FAMÍLIA: hi haurà algunes petites tensions a casa teva, però amb esforç i humilitat, totes se solucionaran. La vostra relació serà més forta que mai.

SORT: aquests set dies et resultaran molt bons. La sort està amb tu, però no n'abusis gaire. Per enfortir aquesta força, utilitza roba de color blau, t'ajudarà.

dijous, 10 de març de 2016

Recomanacions sobre l'ús del mòbil

Tots els mòbils vénen amb un manual d'instruccions que ens explica el seu funcionament, encara que ningú o poca gent l'utilitza.
Però de totes formes, en aquests textos i instruccions ningú ens explica quin és l'ús adequat del mòbil.

Per aquest motiu, a continuació et recomano un seguit de passes a seguir que faran que puguis compaginar la teva vida amb l'ús d'aquest aparell.

-Posa a carregar el mòbil a la nit. Això no significa que estiguis utilitzant-lo tot el dia, però sempre va bé tenir bateria per si hi ha una emergència.

-Apaga el mòbil quan vagis a dormir. Una altra opció és posar-lo en silenci o en "mode avió", d'aquesta manera si tens una alarma sí que sonarà.

-No utilitzis el mòbil quan estàs amb amics. Si has quedat amb ells és per estar amb ells! Ja tindràs temps d'utilitzar el teu "smartphone" quan estiguis a casa.

-Desconnecta del mòbil si estàs en una reunió de feina, familiar, al col·le o a l'institut.

-No diguis coses pel mòbil si no les diries en persona, no pots amagar-te darrere una pantalla.

-Vigila amb el que penges a les xarxes socials. Tot està mecanitzat i tot queda gravat a Internet.

-Utilitza el mòbil en la teva vida diària, però no n'abusis. Aquesta màquina intel·ligent és molt útil però només si es fa servir amb precaució.

-Porta el mòbil a tot arreu, d'aquesta manera és més fàcil comunicar-te amb algú si ho necessites.

-I el més important, no deixis que el mòbil ocupi gran part de la teva vida i sobretot, que no faci que t'allunyis de la gent que estimes.

Només va ser un partit

Quatre anys a la presó no són plat de bon gust per a ningú. Sóc en Joan i demà torno a casa! Per fi! Després de tant de temps tancat, per fi seré lliure.

Vaig acabar a la garjola per haver manipulat els resultats d'un partit de futbol. Com podreu imaginar, sóc àrbitre.

Estic nerviós, vaig a dormir perquè l'espera no se'm faci tan llarga.

Surto de la presó. Després de cinc minuts caminant, em trobo un munt de gent que ja coneixia.
-"Ei" Joan! Com va? Quines ganes tenia de veure't!
-Hola! Te'n recordes de mi? Sóc la Montse. Com t'hem trobat a faltar...

De camí a casa em trobo una dona molt maca que sembla molt simpàtica.
-Ostres Joan, estàs molt atractiu. Aquests anys t'han sentat molt bé! Quan vulguis quedem i així m'expliques l'experiència.

Estic al·lucinant, tothom em rep amb molta estima i afecte. La cosa encara no ha acabat.
-Joan, amic! Sóc el mecànic de sota casa teva, em recordes? Feia molt de temps que no et veia. Mira, he sigut pare, és diu Pau. Ja té dos anyets!

-Joan fill, feia molt de temps que no sabia res de tu. No vens per l'església ja, déu meu. Que tot et vagi genial, encara tens el teu lloc a missa, t'esperem.
No m'ho crec, el mossèn de la ciutat donant-me la seva benedicció...

Els meus companys de feina! Me'ls trobo a tocar de casa meva. Tot són elogis i aplaudiments. Sembla que m'estimen.

PUUM! Em desperto, de cop! Entre mig d'aplaudiments me n'adono de que tot ha estat un somni.

Arriba l'hora de la veritat, surto de la presó atemorit, però amb ganes de que tot sigui com jo mateix havia imaginat.

Crits, sí, crits. És l'única cosa que escolto. Tothom em crida! I m'esbronca, m'insulta, em menysprea...
Els jugadors de futbol em pressionen, la gent del poble em critica. De sobte em veig rodejat de monstres sense cor que m'escridassen sense parar.

No ho sé, crec que no era per tant. Total, només va ser un partit.

dimecres, 2 de desembre de 2015

Per què a mi?


Dia x del mes x de l’any x.
Algun lloc perdut d’aquest món.


Hola, sóc el Pau.
Ara mateix no sé on sóc, ni qui sóc, quants anys tinc ni què he de fer.

Tot va començar el dia que vaig fer vint anys. Vaig sentir una sensació bastant estranya. L’emoció i l’alegria de canviar de xifres van barrejar-se amb un mareig i un mal d’estómac que  no em deixaven passar-ho bé del tot. Encara que aquest no va ser el problema.

La meva vida va seguir igual. Fins que van passar cinc dies. Com cada matí, en llevar-me, vaig anar al lavabo. No vaig adonar-me’n del meu canvi fins que vaig mirar-me al mirall. Tenia quinze anys! Com era possible? Si feia menys d’una setmana acabava de fer dues desenes. Vaig embogir. Trencar tots els miralls i vidres de casa no era la solució, però l’horror era tan gran, que vaig fer-ho.
On eren els meus pares? Havien desaparegut. Estava sol, i tenia molta por. Vaig anar-me’n al llit, amb l’esperança que fos tot un malson, i en despertar-me tot tornés a ser com abans. Però no, no ho era, allò era la vida real.
Et preguntaràs per què t’explico tot això a tu. Aviat ho sabràs, no et preocupis.

El dia següent va ser igual d’estrany que l’anterior. No podia mirar-me a cap mirall, però em notava molt més jove que les setmanes anteriors. A dins meu es generava una energia que no tenia des de feia molt de temps. Però per l’altra banda també estava trist, sentia una pena enorme. La meva vida havia canviat totalment.

No sé quants dies van passar, si dos, quatre o potser set, però un matí qualsevol, la policia va entrar a casa meva. Volien fer-me fora! Però per què? Aquella casa era meva i dels meus pares. Ells no tenien cap dret allà.
Més tard, hores després d’haver fugit, vaig entendre les seves raons. Ells s’esperaven trobar un noi madur de vint anys que compartia casa amb els seus pares. En canvi, van trobar-se un adolescent poruc de quinze anys.
Però qui els havia trucat? Qui m’estava fent tot allò? I el més important, per què m’ho feia a mi?

Ara mateix em trobo al ben mig d’un carreró, d’aquells pels qual ningú acostuma a passar. Amagat, amb por que algú em trobi i em vulgui fer mal. No em queda res. M’han tret casa meva, no sé on es troben els meus pares... Només em queda el meu portàtil, amb el qual t’estic escrivint aquesta carta.
I la raó principal d’aquest missatge, només em quedes tu. Ets l’única persona en qui puc confiar ara mateix. T’ho creguis o no, tu i jo tenim molt a veure. Hi ha una fina relació que ens uneix, però aquesta relació ha creat un gran fil entre nosaltres, encara que tu encara no ho saps.

En aquest mateix moment em desplaço cap a una papereria, a imprimir aquest escrit per poder deixar-te’l a la bústia de casa teva. No tinc gaire temps, cada vegada sóc més jove. No vull acabar desapareixent.
Sento que algú em segueix, sento passes darrere meu. No m’atreveixo a girar-me. Potser és la persona que m’està fent tot això, que m’està vigilant de ben a prop.
Aquí acaba aquesta carta, però no la nostra relació, no ho oblidis. Quan te la faci arribar, estaré investigant sobre qui és la persona que em persegueix. No et preocupis, t’ho explicaré tot en una altra carta.

Per últim, no ensenyis a ningú aquest escrit. És el nostre secret.
Et faré arribar notícies aviat.
Confio en tu.


                                                           Pau



* * *

Mesos més tard vaig rebre una segona carta. La història encara no havia acabat.
Llavors vaig entendre per què el Pau s’havia posat en contacte amb mi i no amb una altra persona. Tot tenia el seu sentit.

En aquesta carta el Pau m’explicava que la persona que el seguia havia intentat parlar amb ell i li havia dit que no li volia fer cap mal. I el més important, volia ajudar-lo, i a mi també.

Avui és el meu aniversari, faig vint anys. Per això el Pau va escriure’m aquella primera carta, alguna cosa ens unia, però encara no sabia quina. Després de parlar amb aquell misteriós home tot es va aclarir. Ell ho sabia; sabia que m’anava a passar el mateix que al Pau. Aquest era el fil que ens unia. Els dos som el mateix tipus d’ésser.

ANDROIDES! En la seva carta, el Pau afirmava que no som humans. Tots dos formem part d’una mateixa sèrie, els dos tenim el mateix defecte: sentim massa coses, massa afecte, massa amor, massa il·lusió... Ens estàvem convertint en veritables humans.
Per aquest motiu els nostres creadors havien activat un subprograma ocult a la nostra programació, que ens faria rejovenir fins al punt de que els nostres pares no ens podrien reconèixer, i finalment, ens faria perdre la memòria. 

I com sabia el Pau tota aquesta informació? L’home misteriós li havia explicat. Ell havia treballat durant molts anys en aquests laboratoris, i no està d’acord amb els que ens volen fer. Per això ha decidit ajudar-nos, inserint-nos un “contra-programa” que farà que tot torni a la normalitat. Però perquè això pugui passar hem d’anar als laboratoris dels nostres creadors, allà trobarem la solució.

Però hi ha una cosa que m’inquieta. Per què abans de parlar amb aquell tipus el Pau ja sabia que alguna cosa ens unia? Què havia estat fent el Pau tot aquell temps?
Però sé que aquests misteris no es resoldran, no en aquest moment.


diumenge, 15 de novembre de 2015

Transparent però no invisible

Acostumen a dir que les de la meva espècie som úniques. Vull dir, la gent ens necessita, passa temps pensant en nosaltres, es podria dir que ens estimen.
Però malgrat això, les meves companyes no se senten especials. Especials? Si totes les de la família serveixen pel mateix, són molt semblants. Totes menys jo.

Us explicaré la meva història. Porto fent el mateix tota la meva vida, i a vegades això em posa trista. A mi també m'agradaria anar d'un lloc a un altre, com fan algunes que han tingut més sort que jo. Però no, a mi m'ha tocat viure sola. No tinc veïns, ni amics, ningú a qui poder explicar-li el que sento. Bé, avui us ho explico a vosaltres.

Però no tot és dolent, o això vull pensar. Potser les altres viatgen més que jo, però ho fan tancades en plàstic. En canvi, jo sóc lliure. El meu recorregut és curt, sí, del pic fins a la vall. Però ara que m'ho penso bé, m'encanta.

Una altra cosa que m'agrada és la meva caiguda. M'explico, cada dia al matí, quan passo per una zona rugosa de la muntanya, dono un salt que no podeu ni imaginar. Em trenco en un munt de trossos i després els arreplego a la part de baix. És molt divertit, tinc el meu propi parc d'atraccions.

Però el que més m'agrada de tot són els nens. De tant en tant, alguns vénen a visitar-me. Són ells qui m'han explicat com és un parc d'atraccions.

Al principi no entenia per què venien a veure'm a mi. Fins que una mare va explicar-m'ho. Sóc tranquil·la, no em moc massa, i tinc una temperatura que incita a banyar-se. I aquí estic, esperant que sigui cap de setmana (és quan més em visiten), i així poder estar orgullosa de ser qui sóc.

Que al cap i a la fi, ser l'aigua d'un riu no és tan dolent com pensava.