diumenge, 15 de novembre del 2015

Transparent però no invisible

Acostumen a dir que les de la meva espècie som úniques. Vull dir, la gent ens necessita, passa temps pensant en nosaltres, es podria dir que ens estimen.
Però malgrat això, les meves companyes no se senten especials. Especials? Si totes les de la família serveixen pel mateix, són molt semblants. Totes menys jo.

Us explicaré la meva història. Porto fent el mateix tota la meva vida, i a vegades això em posa trista. A mi també m'agradaria anar d'un lloc a un altre, com fan algunes que han tingut més sort que jo. Però no, a mi m'ha tocat viure sola. No tinc veïns, ni amics, ningú a qui poder explicar-li el que sento. Bé, avui us ho explico a vosaltres.

Però no tot és dolent, o això vull pensar. Potser les altres viatgen més que jo, però ho fan tancades en plàstic. En canvi, jo sóc lliure. El meu recorregut és curt, sí, del pic fins a la vall. Però ara que m'ho penso bé, m'encanta.

Una altra cosa que m'agrada és la meva caiguda. M'explico, cada dia al matí, quan passo per una zona rugosa de la muntanya, dono un salt que no podeu ni imaginar. Em trenco en un munt de trossos i després els arreplego a la part de baix. És molt divertit, tinc el meu propi parc d'atraccions.

Però el que més m'agrada de tot són els nens. De tant en tant, alguns vénen a visitar-me. Són ells qui m'han explicat com és un parc d'atraccions.

Al principi no entenia per què venien a veure'm a mi. Fins que una mare va explicar-m'ho. Sóc tranquil·la, no em moc massa, i tinc una temperatura que incita a banyar-se. I aquí estic, esperant que sigui cap de setmana (és quan més em visiten), i així poder estar orgullosa de ser qui sóc.

Que al cap i a la fi, ser l'aigua d'un riu no és tan dolent com pensava.