dimecres, 2 de desembre del 2015

Per què a mi?


Dia x del mes x de l’any x.
Algun lloc perdut d’aquest món.


Hola, sóc el Pau.
Ara mateix no sé on sóc, ni qui sóc, quants anys tinc ni què he de fer.

Tot va començar el dia que vaig fer vint anys. Vaig sentir una sensació bastant estranya. L’emoció i l’alegria de canviar de xifres van barrejar-se amb un mareig i un mal d’estómac que  no em deixaven passar-ho bé del tot. Encara que aquest no va ser el problema.

La meva vida va seguir igual. Fins que van passar cinc dies. Com cada matí, en llevar-me, vaig anar al lavabo. No vaig adonar-me’n del meu canvi fins que vaig mirar-me al mirall. Tenia quinze anys! Com era possible? Si feia menys d’una setmana acabava de fer dues desenes. Vaig embogir. Trencar tots els miralls i vidres de casa no era la solució, però l’horror era tan gran, que vaig fer-ho.
On eren els meus pares? Havien desaparegut. Estava sol, i tenia molta por. Vaig anar-me’n al llit, amb l’esperança que fos tot un malson, i en despertar-me tot tornés a ser com abans. Però no, no ho era, allò era la vida real.
Et preguntaràs per què t’explico tot això a tu. Aviat ho sabràs, no et preocupis.

El dia següent va ser igual d’estrany que l’anterior. No podia mirar-me a cap mirall, però em notava molt més jove que les setmanes anteriors. A dins meu es generava una energia que no tenia des de feia molt de temps. Però per l’altra banda també estava trist, sentia una pena enorme. La meva vida havia canviat totalment.

No sé quants dies van passar, si dos, quatre o potser set, però un matí qualsevol, la policia va entrar a casa meva. Volien fer-me fora! Però per què? Aquella casa era meva i dels meus pares. Ells no tenien cap dret allà.
Més tard, hores després d’haver fugit, vaig entendre les seves raons. Ells s’esperaven trobar un noi madur de vint anys que compartia casa amb els seus pares. En canvi, van trobar-se un adolescent poruc de quinze anys.
Però qui els havia trucat? Qui m’estava fent tot allò? I el més important, per què m’ho feia a mi?

Ara mateix em trobo al ben mig d’un carreró, d’aquells pels qual ningú acostuma a passar. Amagat, amb por que algú em trobi i em vulgui fer mal. No em queda res. M’han tret casa meva, no sé on es troben els meus pares... Només em queda el meu portàtil, amb el qual t’estic escrivint aquesta carta.
I la raó principal d’aquest missatge, només em quedes tu. Ets l’única persona en qui puc confiar ara mateix. T’ho creguis o no, tu i jo tenim molt a veure. Hi ha una fina relació que ens uneix, però aquesta relació ha creat un gran fil entre nosaltres, encara que tu encara no ho saps.

En aquest mateix moment em desplaço cap a una papereria, a imprimir aquest escrit per poder deixar-te’l a la bústia de casa teva. No tinc gaire temps, cada vegada sóc més jove. No vull acabar desapareixent.
Sento que algú em segueix, sento passes darrere meu. No m’atreveixo a girar-me. Potser és la persona que m’està fent tot això, que m’està vigilant de ben a prop.
Aquí acaba aquesta carta, però no la nostra relació, no ho oblidis. Quan te la faci arribar, estaré investigant sobre qui és la persona que em persegueix. No et preocupis, t’ho explicaré tot en una altra carta.

Per últim, no ensenyis a ningú aquest escrit. És el nostre secret.
Et faré arribar notícies aviat.
Confio en tu.


                                                           Pau



* * *

Mesos més tard vaig rebre una segona carta. La història encara no havia acabat.
Llavors vaig entendre per què el Pau s’havia posat en contacte amb mi i no amb una altra persona. Tot tenia el seu sentit.

En aquesta carta el Pau m’explicava que la persona que el seguia havia intentat parlar amb ell i li havia dit que no li volia fer cap mal. I el més important, volia ajudar-lo, i a mi també.

Avui és el meu aniversari, faig vint anys. Per això el Pau va escriure’m aquella primera carta, alguna cosa ens unia, però encara no sabia quina. Després de parlar amb aquell misteriós home tot es va aclarir. Ell ho sabia; sabia que m’anava a passar el mateix que al Pau. Aquest era el fil que ens unia. Els dos som el mateix tipus d’ésser.

ANDROIDES! En la seva carta, el Pau afirmava que no som humans. Tots dos formem part d’una mateixa sèrie, els dos tenim el mateix defecte: sentim massa coses, massa afecte, massa amor, massa il·lusió... Ens estàvem convertint en veritables humans.
Per aquest motiu els nostres creadors havien activat un subprograma ocult a la nostra programació, que ens faria rejovenir fins al punt de que els nostres pares no ens podrien reconèixer, i finalment, ens faria perdre la memòria. 

I com sabia el Pau tota aquesta informació? L’home misteriós li havia explicat. Ell havia treballat durant molts anys en aquests laboratoris, i no està d’acord amb els que ens volen fer. Per això ha decidit ajudar-nos, inserint-nos un “contra-programa” que farà que tot torni a la normalitat. Però perquè això pugui passar hem d’anar als laboratoris dels nostres creadors, allà trobarem la solució.

Però hi ha una cosa que m’inquieta. Per què abans de parlar amb aquell tipus el Pau ja sabia que alguna cosa ens unia? Què havia estat fent el Pau tot aquell temps?
Però sé que aquests misteris no es resoldran, no en aquest moment.